BIOGRAFIA

Pastells, Josep Pastells, em dic. El nom sencer és Josep Pastells Mascort, cal fer-ho constar perquè la mare, allà on sigui, no s’enfadi. Vaig néixer a la clínica Bofill de Girona el 20 d’abril del 1966. Fins als vint-i-sis anys vaig viure a la Creueta, un nucli del municipi de Quart situat a la falda del massís de les Gavarres, al costat del riu Onyar. Des de llavors, la meva geografia personal inclou uns quants indrets més: Banyoles -on el 1997 va néixer en Pol, el meu fill-, Madrid, Getafe, Batres, Girona i, des del 2016, Fornells de la Selva, tot i que la majoria de les hores acostumo a passar-les al meu estudi del call de Girona.

Si em pregunten d’on soc no sé què dir, més que res perquè estigui on estigui sempre em sento una mica estranger.

Si em pregunten què soc, la resposta tampoc no és senzilla, però acostumo a dir que periodista i escriptor.

Periodista perquè soc llicenciat en Ciències de la Informació -així es deia la carrera en la llunyana època en què la vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona- i perquè quasi sempre m’he guanyat la vida amb feines relacionades amb aquest ofici. He treballat al Diari de Girona i a l’Ara, a El Iceberg i a La Calle, a Globo FM i a SER Madrid Sur. A més, com un autèntic mercenari, he sigut cap de premsa de formacions de colors ben diversos al Consell Comarcal del Pla de l’Estany, la Diputació de Girona i el Congrés dels Diputats. Des del novembre del 2017 coordino la Revista de Girona -en què el 2009 vaig publicar un article sobre els pisos Barceló de la Creueta que em va servir per guanyar el Premi Manuel Bonmatí de periodisme- i fa uns quants anys que escric a la revista Gavarres.

Escriptor perquè és el que de debò m’agrada, el que tinc a dins i, juntament amb la lectura, dóna una mica de sentit a la meva vida. Escriptor maleït, potser de culte per a uns pocs centenars de lectors fidels? Tant m’és. De moment he publicat setze llibres en solitari i soc coautor d’una vintena d’obres més, he guanyat una trentena de premis literaris (alguns d’estimulants, sens dubte: Recull, Just Manuel Casero, Joan Santamaria, Marian Vayreda, Vall d’Albaida, Ciutat de Mollerussa, Empordà…) i he constatat que, per anys que passin, no acabo de superar l’etiqueta d’autor emergent. Tant se val. En l’hipotètic cas que algun dia escrigui una obra memorable i algú se n’adoni, la tendència a la misantropia no m’ajudarà gaire. La meva estimada dona, la Glòria, em diu que exagero, que no soc pas tan esquerp, però ni tan sols ella discuteix que no sé vendre’m, entre altres raons perquè la mandra, infinita, s’afegeix a la vergonya d’haver de dir Llegiu-me, ja veureu que bo que soc!

Amb aquesta web tan sòbria, creada el setembre del 2021, pretenc ordenar i agrupar el que he fet fins ara. L’obra literària, vull dir. Recopilar els articles periodístics seria una feinada que no em motiva gaire, malgrat que a l’apartat de llibres propis hi he inclòs un treball periodístic. A la web hi ha incongruències i mancances, esclar. Amb els canvis de casa i de vida he perdut un grapat de llibres i revistes amb contes meus; alguns dels relats amb què he guanyat premis (Jocs Florals de Torroja del Priorat, Sant Antoni del Perelló, Consell d’Estudiants de la UdG…) no s’han publicat mai i, en el súmmum de la desmemòria, he oblidat el nom d’alguns dels reconeixements obtinguts. El cas més clamorós, però, és el del Premi Joan Santamaria de novel·la, que vaig rebre el 1999 de mans de Jordi Pujol amb una obra de títol lamentable: Exilis, histèries i certes misèries. No es va arribar a editar i no en tinc l’original; ni cap còpia, ni res. L’antiga organització del premi, la Penya Joan Santamaria, m’ha confirmat que els cinc exemplars que els vaig enviar van ser destruïts fa anys. Com diu la Glòria, senyal que no havia de ser.