Autor: Josep Pastells

Palma de Mallorca: Fundació Cabana, maig del 2004. 242 pàgines

Fragment:

“Recordo a la perfecció els seus ulls mig aclucats i una lleugera inclinació de cap que em va encoratjar a seguir-la fins a un portal que donava pas a l’escala més fastigosa que hagi vist mai. Era d’una fusta gastada, d’un color repugnant que s’assemblava massa a la merda. Estava plena de llaunes, diaris, ampolles, bosses de plàstic i tota mena d’objectes que feien que semblés un abocador. Al primer replà hi havia un parell de drogoaddictes amb cara d’assassins en sèrie que, per sort, ni tan sols ens van mirar. La puta em va conduir fins al tercer pis i va tocar el timbre. Ens va obrir la porta la que podria ser la vella més arrugada del món. Era un pis infecte, però el pitjor de tot era que estava ple de gent. Un home gras s’acomiadava d’una noia que podria ser la seva néta mentre dues dones vestides de negre feinejaven a la cuina. La meva acompanyant va dir-li alguna cosa a una de les dones, que li va donar una clau. Vam entrar en una habitació d’uns deu metres quadrats amb un llit repel·lent de llençols esgrogueïts, una tauleta plena de condons i una mena de pica baptismal que devia fer les funcions de lavabo. Les parets, que potser alguna vegada havien sigut blanques, eren d’un color indeterminat que oscil·lava entre el gris i el beix, amb més d’un esquitx vermellós que tant podia provenir de mosquits gegants que havien mort esclafats com d’algun crim passional”.