novel·la
Sang blava
Sang blava
Novel·la. Premi Empordà
Autor: Josep Pastells
Dibuix de portada: Iván García
La Bisbal d’Empordà: Edicions Fahrenheit 451, juny del 2018. 225 pàgines
Fragment:
“Estimo Herbert i quan torni de treballar li demanaré que em perdoni, jo que no demano mai perdó a ningú. Per la meva obsessió per veure reconeguda la sang que em circula per les venes, per no trobar feina, per haver-me convertit en una mena de paràsit de l’Estat i d’ell mateix, per cercar als llibres una absurda sintonia de gustos que, més que reforçar-nos com a parella, potser contribuiria a fer-nos massa semblants i previsibles, avorrits. I també li demanaré que m’abraci i li proposaré un passeig per la riba del Danubi, encara que algú ens miri malament i ja no quedin crancs i els records de la infantesa em confirmin que des de fa uns mesos faig el mateix que ells: reculo, cranquejo, m’allunyo cada cop més dels objectius que m’havia plantejat. I quan passegem per l’illa Margarida, després de remarcar-li una vegada més que el color dels seus ulls és idèntic al de l’aigua del riu quan hi toca el sol sota un desmai, li diré que una de les poques coses clares del meu horitzó és que l’estimo. Amb tendresa i humilitat, amb l’agraïment d’un nàufrag”.
Ciutat d’aigua
Ciutat d’aigua
Novel·la. Beca KREAS de l’Ajuntament de Girona
Autor: Josep Pastells
Girona: Llibres del Segle, febrer del 2018. 131 pàgines
Fragment:
“Aprofundeixes en una de les cares més superficials de Girona. En la ciutat d’aigua. No em sembla cap collonada. El llibre té un nervi central, explora la teva obsessió amb una literatura fàcil, clara, intel·ligible, corrent. Tan natural com un arxiu silenciós o una cavitat repleta d’ecos. Des d’un punt de vista estètic, la forma òptima, arrodonida, potser hauria sigut una altra. Jo hauria preferit una mena de postals de color sèpia ordenades per rius i èpoques. Cada riu es mereixeria un llibre, ben mirat. Hauria sigut una opció plausible, Rius. Però tu ho has barrejat tot, has optat per una diversitat aparent, per una obra polièdrica que ofereix moltes lectures: bucòlica, antropològica, romàntica i simbòlica, com a metàfora de qualsevol vida amb les seves esperances i desesperances, amb els seus guanys i pèrdues. Combines la proximitat amb la llunyania, la nitidesa amb la difuminació que tenen en la memòria les experiències del passat. Però a mi no m’enganyes. Vols dir que no has volgut convertir les teves ficcions personals en l’exploració de la ciutat?”
Pell de cilici
Pell de cilici
Novel·la. Premi Just Manuel Casero
Autor: Josep Pastells
Barcelona: Empúries, juny del 2003. 160 pàgines
Fragment:
“Mentre esperava el trasllat a l’Audiència Nacional no deixava de preguntar-me per què havia permès que em dominessin uns impulsos tan mesquins. Les hores passaven lentament, reduïdes al silenci i la foscor, i jo no feia res més que menysprear-me. Havia portat tan lluny la traïció que ja quasi no necessitava motius per mantenir-la i agreujar-la. La prudència, el pànic o el que fos m’havien convertit en una adepta a la falsedat, i el pitjor de tot era que, malgrat sentir-me horroritzada per les meves paraules, sabia que no faria res per sortir d’aquell cercle de mentides. Tot plegat havia deixat de ser un malson: s’havia transformat en un hàbit que com més inversemblant es tornava més m’empenyia a falsejar els fets i corroborar una versió prefabricada amb l’objectiu de precipitar la teva caiguda”.
Witxi
Witxi
Novel·la. Finalista del Premi Just Manuel Casero
Autor: Josep Pastells
Barcelona: Llibres de l’Índex, febrer del 2002. 128 pàgines
Fragment:
“Arribats a aquest punt, em sembla oportú confessar que no he tingut mai la sensació d’actuar malament. Malgrat això, reconec que no he seguit els esquemes de conducta socialment tolerats i que, en últim terme, m’he deixat dur per una mena de política personal, un intent de manipular la realitat d’acord amb la puresa i l’harmonia per acabar amb el que em resultava inacceptable. Per tant, res del que he fet em produeix el més mínim penediment, ni tampoc em fa patir insomnis i tremolors que em provoquin un desgavell intern, com suposo que desitjaria la Witxi si he de fer cas de la fúria que desprenia la seva mirada salvatge, l’última que em va dedicar i que imagino que compendiava una inesgotable llista d’improperis”.
