Barcelona: Fundació Josep Irla, febrer de 2023. 264 pàgines.

Fragment:

"Nascut i mort a la Creueta, Josep Mascort Ribot (1898-1970) era el meu avi matern. Potser això no us diu gaire res, però sí que explica, almenys en part, el meu interès per trencar el silenci que, més de cinquanta anys després de la seva mort, plana sobre un home que, malgrat la seva contribució a la vida col·lectiva -a més de diputat a les Corts Republicanes, va ser alcalde de Bescanó, director de la Normal de Girona i comissari delegat de la Generalitat a les comarques gironines-, continua sent un gran desconegut".

Autor: Josep Pastells

Traducció: Dawn Egan

Dibuixos: Lluís Lloret Ventura

Girona: Papers On Demand, juny del 2016. 62 pàgines

Fragment:

“The pages are full of very strange animals. They’ve got a crocodile’s head and neck, a gorilla’s arms and hands, a lion’s back legs and body and a zebra’s tail.They are big, small, mediuem sized and they look quite fierce”.

Autor: Josep Pastells

Lleida: Pagès Editors, octubre del 2014. 144 pàgines

Fragment:

“Els dubtes dels primers dies s’han esvaït. Cada cop és més evident que aquest paio és idiota, que no sap fer res més que provocar situacions violentes valent-se d’un repertori quasi infinit d’espinguets i frases fetes que, en la seva boca, esdevenen buides i mancades de sentit. Et preguntes com redimonis s’ho haurà fet, per guanyar tants diners, com és possible que el món sigui tan injust i un sapastre d’aquestes dimensions hagi pogut enfilar-se tan amunt. Dins del seu despatx sumptuós, les situacions incomprensibles se succeeixen sense fre, però decideixes assistir-hi com el que de fet ets la major part del temps: un espectador, un convidat de pedra. Actues com si les esperes llarguíssimes fossin en realitat obres de teatre de gran qualitat i tinguessis el privilegi de seguir-les des de primera fila. L’objectiu, repetim-ho un cop més, no és cap altre que perdurar en el càrrec, continuar amb una pantomima que, t’ho miris com t’ho miris, et permet dotar la teva vida d’una certa aparença de normalitat”.

Autor: Josep Pastells

Alzira: Bromera, maig del 2013. 120 pàgines

Fragment:

“Quan Leonardo es va decidir a pintar-la, oli sobre taula d’àlber amb la tècnica de l’esfumat, ella acabava de sortir de la màquina del sexe, un artefacte impossible amb què l’artista florentí aspirava a intensificar el plaer de qualsevol dona que s’avingués a endinsar-s’hi. Ni la Gioconda mateixa hauria estat capaç de descriure amb precisió el funcionament de l’aparell. Només recordava que era ple de manovelles, corrioles i rodes dentades i que, després d’entrar-hi completament nua, va perdre la noció del temps i de l’espai perquè les seves cames, que es movien com si fossin ales batents, tan aviat estaven amunt com avall a causa dels capgirells que feia cada cop que unes estranyes pinces li premien els mugrons alhora que una mena de verga de dos caps –dura i flexible, de tacte gelatinós– s’introduïa una vegada rere l’altra a l’anus i la vulva, primer molt poquet però a cada escomesa més endins”.

Autor: Josep Pastells

Barcelona: Empúries, gener del 2011. 264 pàgines

Fragment:

“A punt de fer-ne quaranta em toca tornar a començar, quina novetat! I ara em despenjo amb aquest correu electrònic quan més em valdria acomiadar-me amb una mort espectacular, no sé, saltar des d’un bon penya-segat a Cadaqués, abalançar-me contra les llambordes de quinze metres més avall a la plaça dels Apòstols de Girona o, si encara no em veig amb cor d’anar cap a l’altre món, almenys deixar constància de la meva ràbia, repartir castanyots pel carrer i fer sagnar les boques dels malparits que van agafats amb la dona, rient i fent-me saber que s’ho passen de puta mare mentre jo acumulo fracàs rere fracàs, l’últim amb tu; a veure si em tanquen una bona temporada a la garjola i així tinc tot el temps del món per girar la vista enrere i comprovar que sí, que em dec haver equivocat de segle o de mil·lenni, que ningú no ha dut ni durà mai una vida tan lamentable com la meva, que l’única sortida digna seria esclafar-me el cap perquè ja tinc els collons plens de les versions més sòrdides del destí”.

Autor: Josep Pastells

Calvià: Ajuntament de Calvià, juny del 2010. 75 pàgines

Fragment:

“La vergonya que sentiria en confessar davant del jutge que havia enganyat la Simona, que durant gairebé mig any li havia estat infidel amb la Laura, no seria pas més gran que la que havia experimentat a comissaria quan els carrabiners em van treure les ulleres i van ordenar-me que els donés el cinturó i els cordons de les sabates. Ni res podria mortificar-me més que la detenció en plena classe, davant d’una trentena d’estudiants que em van veure marxar emmanillat sense entendre per què se m’enduien, però que des d’aquell precís instant tenien motius més que suficients per especular amb tot tipus d’hipòtesis sobre les meves activitats delictives. Esclar que el pitjor, amb molta diferència, va ser trucar a la meva dona per dir-li que m’havien tancat al calabós després que em denunciés, ignorava per quina raó, una estudiant amb qui m’havia embolicat unes quantes vegades”.

Autor: Josep Pastells

Madrid: Adhara, juliol del 2009. 156 pàgines

Fragment:

“El dia agonitza i el cel ben aviat esdevindrà negre, però Fidípides no té cap intenció d’aturar-se. S’ha passat la vida corrent i avui no serà una excepció, no mentre li durin les forces. Veloç com pocs en una època (490 a. de C.) en què els cavalls són tot un luxe i només es troben a l’abast dels cavallers, el missatger atenès, al cap i a la fi un soldat comú, corre tan ràpid com pot amb tot el temps del món per sentir-se perdut i enyorar una vida menys moguda”.

Autor: Josep Pastells

Getafe: Lobohombre, gener del 2007. 240 pàgines

Fragment:

“Después de leer un fragmento de sus Cuadernos, Nijinsky advirtió que cada vez entraba menos luz por la ventana y, reparando en que no había tiempo que perder, se puso una bata encima del pijama y salió a la calle para pedir una limosna a cualquiera de las personas que andaban por allí. No tuvo suerte. Los pocos transeúntes que se cruzaron con él pasaron de largo. Todos le conocían y estaban hartos de alimentarle desde hacía ya un par de semanas. También sabían que era amigo de Quimera, ese loco que se hacía pasar por escritor. El polaco no se dejó intimidar por las miradas de desprecio y, movido más por la indignación que por el hambre, se dirigió furtivamente a un corral de las afueras y, tras forzar la puerta, rompió el cuello de una pequeña paloma que lo miraba con curiosidad. Después, empapado de sangre, empezó a devorarla allí mismo, arrancándole las plumas a dentelladas y sorbiendo su sangre como un poseso”.